Recorde quan era un xiquet a la barca, el fons de l'estany tan pur i argentat, bevíem de l'aigua amb el palmell de la mà, en un món de silenci, de llum i de pau. Hi havia praderies davall de les ones, l'anguila nadava en el verd transparent, però el fals progrés va vindre amb mans d'asfalt i va canviar la vida per fum i venent. Oh Albufera, mirall de la meua terra, on ha quedat la teua llum d'argent? Oh Albufera, la mar blava que es mor, qui escoltarà el teu crit en el vent? Arribaren els fàbriques, el verí als camps, les aigües negres de la gran ciutat, el fons sense llum es va quedar en silenci, i el peix en la xàrcia es va desdibuixar. Els joves se'n van, ja no queden pescadors, solament el turisme i la vella buidor, mentre els polítics prometen paraules i el llac es descompon en la xafogor. Oh Albufera, mirall de la meua terra, on ha quedat la teua llum d'argent? Oh Albufera, la mar blava que es mor, qui escoltarà el teu crit en el vent? Ara la sequera ens roba l'esperança, el fang de les riades ens cobreix el niu, soc l'últim veler d'una història que s'apaga, però encara et busque en el fons d'aquest riu. Vull que els meus nets puguen veure el teu blau, que la teua memòria no siga només un cant. Oh Albufera, mirall de la meua terra, on ha quedat la teua llum d'argent? Oh Albufera, la mar blava que es mor, qui escoltarà el teu crit en el vent? Que torne la llum, que torne el teu mar, Oh Albufera, no et deixarem apagar.
