1 GL. Mt12-Is 42. no apaga la flama del ble que vacil·la. Is

no apaga la flama del ble que vacil·la Per carrers molls, neó i pluja fina, un cor tremola dins d’un abric curt. La pell és poca. El fred, infinit. Per treure de la presó els encadenats, la clau no és ferro: és alè que no jutja. Entre pantalles i nits de guàrdia, la vida fa bategar el que era cendra. Caic. I em torno a alçar, sense soroll. La feble condició humana és rescatada, duta a l’eternitat com llum de metro que travessa túnels sense perdre el pols. no apaga la flama del ble que vacil·la I quan tot sembla en pausa, quan la veu s’aprima i el món s’endureix, per treure de la presó els encadenats una espurna diu “encara”, i torna el dia. no apaga la flama del ble que vacil·la