[Intro – guitarra acústica fingerpicking, plate reverb] [Versa 1] La Mari obre finestres abans de la claror, l’Antonio es mira al mirall: camisa i americana. Ell ven a cop de telèfon, ella ven a cop de cor, un sou per a cinc ànimes, la vida poc humana. Ella va criar primer, llençols i llibres, després va obrir comerç, roba, fils i taulell. Van trigar anys a veure-ho, però ho van fer: l’un venia temps, l’altra venia consell. [Pre‑cor 1] Van apilar somnis en un terrat amb goteres, van vestir de festa els dies de plom. No tenien gaire, però ho repartien bé, i malgrat veure’ls patir, ens van fer forts. [Cor] Mari i Antonio, com ho vau fer? Si ell venia i ella pujava cinc fills. Mari i Antonio, quina manera de viure, primers a llevar-se, últims a dormir. “No vau heretar res, només el cor, i el vau partir en cinc trossos sense plorar.” [Versa 2] Vam créixer aprenent a compartir-ho tot, cinc veus a taula, un sol rebost. Entre jocs i deures, baralles i perdons, vam fer camí trepitjant fort els talons. Cap dels cinc va sobrar, cap va faltar, tots vam plegar veles per poder navegar. I l’Antonio deia: “La vida és un ofici”, la Mari afegia: “I l’ofici és estimar”. [Pre‑cor 2] Quan el duro no arribava, ells estrenyien el cinturó, ella cosia esperances dins dels pantalons curts. Van convertir les presses en calma de rellotge, i ara els fills tornen amb la vida als braços. [Cor] Mari i Antonio, com ho vau fer? Si ell venia i ella pujava cinc fills. Mari i Antonio, quina manera de viure, primers a llevar-se, últims a dormir. “No vau heretar res, només el cor, i el vau partir en cinc trossos sense plorar.” (“Oh oh oh”) [Pont – modificat] Ara tots trobem a faltar l’Antonio, i tu, mare, plores mirant un racó. Ja no el tens al costat, però guardes els records, i cada vespre encara li parles en veu baixa al fons. L’Antonio ja no hi és, però tot el que vau fer vibra encara a taula, al rebost, al carrer. I jo aprenc que l’herència no són diners ni draps, sinó el modo d’estimar-vos que ens vau regalar. Mentre jo escric això per no oblidar mai… [Cor final – més lent] Mari i Antonio, com ho vau fer! Si ell venia i ella pujava cinc fills… Mari i Antonio, quina manera de viure, primers a llevar-se, últims a dormir. “No vau heretar res… només el cor… i el vau partir en cinc trossos… sense plorar.” [Outro – guitarra acústica xiulant, fade out] (Xiuxiueig: “Gràcies, Antonio. Gràcies, Mari.”)
