L’asfalt comença a refredar-se prompte, el vent del nord s’escola pel portal. Ja no queda ningú per fer-ne compte, dels dies llargs davant del finestral. Guardem la roba, encara humida i blanca, i aquella llum que fa el cel més clar. Un canvi lent que ningú no demana, però que avança sense demanar permís. Crema l’última tarda a la pell, abans que el silenci ens torne a trobar. Queda un eco suspés en l’aire, com un ocell que no vol marxar. Tot s’esvaeix, però aquest pols encara ens sosté. Rellotges que tornen a marcar hores, portes que es tanquen a mitjan vesprada, Camins polsegosos entre moreres, un rastre prim de terra eixuta i daurada, El salobre es desfà sobre la taula, i ja no parlem d’allò que vindrà. Un canvi lent que ningú no demana, però que avança sense demanar permís. Crema l’última tarda a la pell, abans que el silenci ens torne a trobar, Queda un eco suspés en l’aire, com un ocell que no vol marxar, Tot s’esvaeix, però aquest pols encara ens sosté. La fusta vella guarda la calor d’un temps que no sap tornar enrere, La respiració es torna més fonda, esperant que caiga la primera fulla. Crema l’última tarda a la pell, abans que el silenci ens torne a trobar, Queda un eco suspés en l’aire, com un ocell que no vol marxar. Tot s’esvaeix, però aquest pols encara ens sosté, Una estela que marxa pel fons, resistint el fred que s’acosta!
