## La Cançó del Drac **I** Al mig del Roine, el corrent rugeix, Al llarg de la riba on el monstre espera. Un bell cavaller sorgeix de l'ona profunda, La seva veu és dolça com un cant encisador. La lluna acaricia la seva blanca armadura, Però sota la seva mirada el parany està parat: Qui vulgui que escolti el seu dolç murmur, Al fons de l'abisme és per sempre perdut. **II** «Vingueu, vingueu, oh noble bugadera, Al meu palau de reflexos color d'or!» Crida el dimoni sota la ribera, Per robar-li l'ànima, l'esperit i el cos. Creient collir un reflex canviant, Pel dimoni és enduda, I desapareix sota el flux d'argent. **III** Set llargs anys en l'aigua glaçada, Ella guarda el fill del monstre maleït. De la seva memòria tot s'ha esborrat, Llevat del penediment de la seva antiga vida. Però un ungüent màgic i secret Toca els seus ulls d'un poder sobtat: El bell castell no és més que un cau de guix, I el cavaller un infame brivall. **IV** El pacte s'ha acabat, ella torna a veure el dia, Alliberada de les aigües, caminant per Bellcaire. Però el Drac és allà, rondant pels voltants, Amagat sota els trets d'un home ordinari. «Et veig, maleït!» diu ella en veu alta. El monstre feroç llavors la interromp: Amb un dit afilat, castigant la seva falta, Ferma per sempre l'ull que traspassava el seu nom. **V** Viatger, retén la lliçó del Roine: No et fiïs mai de la lluentor de l'or. Els pitjors perills no tenen corona, I les falses aparences ronden encara a fora. Guarda bé els teus dos ulls oberts sobre el món, Sense buscar els secrets amagats pel pànic, Car la veritat, a vegades massa profunda, Deixa una ferida a qui massa en veu.
