[x TWO, i pART a Lídia Casado i D. N] Formós espectacle , és contemplar l'onatge del teu cos, xocant amb tanta força a l'espigó del meu esguard , convertint aquest en culpable, desitjant en viceversa d'un fer-ne dos, fent l'espai esdevingui un hivernacle, que en fa del nostre caprici redòs, en mi un incendi es fa palpable, ja que no n'hi haurà pas prou amb un tros, perquè sens dubte has convertit els cossos en quelcom inflamable, mentre jo tan sols et puc oferir el dringar d'unes paraules que provoquen repic de batecs, el parar d'unes taules que evoquen el fer COSpiosos tecs. Mentrestant jo'm preguntu si penses amb mi durant la nit, perquè la meua ànima freeza" per ser rei del teu llit. Per ara sols somniu amb els teus ulls d'esglai, i fina'estrella, amb el ferm desig de no m'oblidis mai, rostre de lluna bella, que això és conte que no acaba mai, ulls de portella, esclam' d'un carall, qui diu que no s'à fixat amb ella, s'à perdut el millor ball, ...
